Viatjar per explicar
Crònica de la XI Jornada de Comunicació, Viatges i Aventura
“Viure és una aventura, és com un miracle que es va produint a cada instant i no sabem quan, però un dia s’acabarà”, així inicia el degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació, Eric Marín, la jornada periodística La Aventura de vivir (y contarlo). També felicita la feina de l’organitzador de l’esdeveniment, Santiago Tejedor, que fa un parell de minuts ha introduït la trobada.
L'expectació entre el públic és palpable: alguns caps es giren per poder veure de reüll l'entrada d'algun dels convidats a l'escenari, les càmeres darrere seu filmen la jornada per a RTVE, els mòbils dels assistents amunt intenten captar el moment i algunes mans es piquen les unes amb les altres per donar la benvinguda als ponents.
Mentre s’introdueix a la guardonada d’aquest any al Premi Ítaca, el premiat de l'any anterior al 2019, Martín Caparrós, explica breument la seva trajectòria en l’ofici periodístic fent entendre a la ciutadania què succeeix al món i com ens influeix a nosaltres mateixos.
El moment ha arribat, els joves asseguts a les butaques vermelles giren els caps i xiuxiuegen, triomfadors: han trobat l'esperada testa de cabell vermell i blanc prop de la porta d'entrada. Rosa María Calaf ha entrat, i agafada a la barana puja a l'escenari per a rebre el simbòlic vaixell que premia la seva dedicació a la veritat. Rere l'atri, la guardonada comença el seu discurs d'agraïment, no sense abans barallar-se amb les esponges que cobreixen els micròfons que difondran la seva veu per tota la sala.
Inici de la XI Jornada de Comunicació, Viatges i Aventura des de l'Aula Magna de la Facultat de periodisme
Inici de la XI Jornada de Comunicació, Viatges i Aventura des de l'Aula Magna de la Facultat de periodisme
Discurs de Enric Marín i Otto, degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, orientat a l'art de viure, el "carpe diem" i les dones.
Discurs de Enric Marín i Otto, degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, orientat a l'art de viure, el "carpe diem" i les dones.
Discurs de Martín Caparrós sobre la importància del bon periodisme i de reconeixement a la guanyadora del premi Ítaca d'aquest any.
Discurs de Martín Caparrós sobre la importància del bon periodisme i de reconeixement a la guanyadora del premi Ítaca d'aquest any.
Rosa María Calaf amb el degà de la Facultat de Comunicació de la UAB, Enric Marín Otto, i el guanyador de la darrera edició del premi Ítaca, Martín Caparrós.
Rosa María Calaf amb el degà de la Facultat de Comunicació de la UAB, Enric Marín Otto, i el guanyador de la darrera edició del premi Ítaca, Martín Caparrós.
Rosa María Calaf és guardonada amb el premi Ítaca 2022 per la seva aportació al periodisme del nostre estat i per ser una de les dones pioneres en el reportatge radiofònic de carrer.
"He tingut sort per la família on vaig néxer, però també he sabut aprofitar-ho", declara Rosa María Calaf.
"La meva vida ha estat una aventura", confessa la periodista guardonada.
Amb tota autenticitat puntualitza que el periodisme s'ha de vincular amb valors com la dignitat humana, la diversitat, la igualtat i la comprensió mútua. Explica que, com diu el nom d'aquesta jornada, la seva trajectòria va començar amb una aventura. Una aventura fent autoestop durant un viatge a Ciutat del Cap en una furgoneta per a després de passar per molts més racons del món i col·laborar amb altres periodistes per a contar històries. La seva actitud denota honestedat i humilitat, dient que el bon periodisme comença en el periodisme local.
El que treu un somriure a la reconeguda periodista i fa retornar les onades d'aplaudiments amb les seves pròpies mans és un vídeo de felicitació on surten tres dels periodistes que van tenir l'honor de poder treballar amb ella. L'última, Anna Bosch, expressa la seva admiració per Calaf: "va crear un estil propi més enllà del cabell, és una de les veus que més clarament i més lúcidament denuncia la frivolitat del periodisme tradicional. Però, com dic sempre, la Rosa María Calaf és, sobretot, una senyora".
D'esquerra a dreta: Santiago Tejedor, Enric Marín Otto, Rosa María Calf i Martín Caparrós
D'esquerra a dreta: Santiago Tejedor, Enric Marín Otto, Rosa María Calf i Martín Caparrós
Abraçada per l'aclamació del públic, fa dos petons als seus companys de taula i baixa de l'escenari, amb el seu abric, també vermell. Ara el Santiago Tejedor ocupa l'atri i agraeix als assistents per venir, entre els quals es troba el cambrer de la cafeteria, que ha conegut més periodistes en la seva època primerenca i juvenil que després de fer-se un nom en l'ofici. Amb tota l'atenció a l'atri i a la porta d'entrada on es troba el cambrer, una ombra aprofita per canviar els noms de la taula i ningú es fixa com el següent ponent, Miguel Ángel Tobías puja a l'escenari.
Miguel Ángel Tobías iniciant la ponènica sobre el seu darrer projecte, "El camino interior"
Miguel Ángel Tobías iniciant la ponènica sobre el seu darrer projecte, "El camino interior"
Tobías, nerviós per la presència de Calaf, inicia el seu discurs confessant que fa cinc dies que ha perdut la veu a causa d’una faringitis, però que les seves ganes de venir i formar part de la jornada el van obligar a mantenir-ho en secret i tenir l’esperança de poder parlar avui. Segons diu, la seva veu no té la mateixa potència que sempre, però l’efecte que provoca emmudeix al públic de la mateixa manera.
Tobías parla sobre la seva ànsia de viatjar i descarta la importància dels diners per a fer-ho. Cita a un dels seus mentors que deia: “per a viatjar, l’únic que fa falta és una manta”. Explica que ell mai ha viatjat sabent on va, que quan li intentaven explicar ell responia amb un “no. No me contéis nada” Per què? Doncs, perquè vol viatjar amb una mirada innocent de nen, amb una motxilla buida en tots els sentits, per omplir-la de persones i experiències.
Explica que va crear Españoles en el Mundo (que actualment fa 16 anys que és en antena) perquè dues persones li van dir que els espanyols que viuen fora del país són els veritables ambaixadors d'aquest. Va anar a Cuba, Israel, Estats Units... Fins que va arribar el moment de deixar-ho i va vendre el seu projecte a RTVE, que el va enfocar de manera que no li va agradar. Però ell continuava tenint la necessitat de continuar contant històries amb documentals i cadenes de televisió. Així presenta la seva feina més recent: El Camino Interior, d'experiències espirituals i vitals d'excursionistes arreu del món, que acompanya l'explicació amb un tràiler.
Una alarma de mòbil sona enmig del vídeo: és moment de la pausa per al cafè.
Després de quinze minuts, es canvien els noms de la taula i les ampolles d'aigua i quan el públic torna a ocupar les butaques vermelles la Júlia Pírez i la Laura Riba, que totes dues formen part de la Fundació Autònoma Solidària (FAS). Tejedor reinaugura la dinàmica introduint-les breument abans de començar la seva ponència.
Pírez i Riba venen a explicar què es pot fer en l'àmbit universitari enfront d'una situació de desplaçaments forçosos de persones al món i el seu acolliment. La seva intenció és presentar la universitat pública com a espai de protecció internacional a través de tres històries de vida. Tres persones que els han cedit la seva experiència per poder conscienciar als assistents: l'Ismael, en Mohammed i la Regina. Aprofiten cadascun d'ells per detallar tres punts essencials de la ponència: la universitat com a espai segur d'acollida amb el primer, com a via d'accés a drets amb el segon i com a mecanisme d'educació per a la justícia global amb la tercera.
Amb aquest missatge activista i provocador de canvis es canvia la ponència i es presenta el pròxim punt del programa de la jornada: els projectes del Màster de Periodisme de Viatges.
La primera meitat de l'esdeveniment acaba aquí, però la jornada continua. Sobretot, els missatges que aquests grans periodistes han deixat als joves estudiants de periodisme, que ara van deixant la sala i els seus seients vermells buits perquè altres els ocupin, perpetuaran en el temps.
Built with Shorthand